Efectivament, he franquejat ja aquesta xifra que encara denota en la nostra societat un cert grau de joventut, he col·locat el 6 davant del 0, quan he d'escriure la meva edat, naturalment es poden dir moltes coses, però si alguna cosa em diuen els anys i el sentit comú, és que el que avui pots pensar, creure o escriure, segurament serà molt diferent del que un mateix faria dos dies més tard i dic dos tirant llarg, la raó, la veritat, la justícia, la sinceritat, etc, etc, o sigui tots aquests termes tan grandiloqüents, no són res ni de res serveixen, perquè parteixen d'un mateix i aquí és on van a quedar-se.
Avui 11 dilluns, és el dia Mundial (amb majúscules) del Parkinson, aquest any com a contrast als anteriors, no em ve de gust assistir a cap acte, ni a cap debat sobre el tema, pot ser que sigui passatger, però aquesta voracitat que tenia fa temps , s'anat dissipant, tot i que, estic al corrent de les xarxes i del que es pugui discutir, però en la vida hi ha més coses que aquesta "simpàtica" patologia neurològica.
Precisament referint-me a aquests altres temes, hi ha algunes persones, normalment les més properes i de vegades les mes estimades o no, creuen conèixer-nos millor que ningú, fins i tot, es creuen amb el dret i / o el deure d'explicar-te la teva pròpia vida amb pèls i senyals , a més amb una contundència, que ni un mateix podria utilitzar, quan analitzo, penso i recordo parts de la meva vida i ho relaciono amb coses o fets que se m'atribueixen, no puc entendre com són tan diametralment oposades, com si de diferents accions es tractaran, tot això m'ha portat a una "conclusió" (fins demà) que l'important no és el que t'expliquin, si, no, el que has viscut i com ho has fet, la teva pròpia consciència, aquesta és la que val, però hi ha per a mi dos tipus de consciència, la qual es creu el que nosaltres li volem fer creure, sense titubejar, sense dubtar, sobretot per no fer-nos mal i protegir-nos, aquesta és la que ningú diu que posseeix, però hi ha una altra, la que no s'ho creu tot, la qual és critica, reflexiva, la qual sap desgranar els perquès, la qual està oberta per a escoltar, raonaments i arguments negatius externs, la qual és capaç d'assumir la nostra mesquinesa i la nostra petitesa, la qual no creu que és la consciència universal, si no la pròpia, jo ser i sempre ho he sabut, quina és la meva, encara que de vegades les he confós, aquest segon tipus de consciència, ens fa mal, ens amarga, ens fa patir, també ens entristeix, però per dolorosa que aquesta sigui, és l'única que pot donar-te pau i aquest sentiment és pel que val la pena, seguir despertant cada dia.
"La muralla de los 59 años"
Efectivamente, he franqueado ya esta cifra que aun denota en nuestra sociedad un cierto grado de juventud, he colocado el 6 delante del 0, cuando debo escribir mi edad, naturalmente se pueden decir muchas cosas, pero si algo me dicen los años y el sentido común, es que lo que hoy puedes pensar, creer o escribir, seguramente sera muy diferente de lo que uno mismo haría dos días mas tarde y digo dos tirando largo, la razón, la verdad, la justicia, la sinceridad, etc, etc, osea todos estos términos tan grandilocuentes, no son nada ni de nada sirven, porque parten de uno mismo y ahí es donde van a quedarse.
Hoy dia 11, lunes, es el dia Mundial (con mayúsculas) del Parkinson, este año como contraste a los anteriores, no me apetece asistir a ningun acto, ni a ningun debate sobre el tema, puede que sea pasajero, pero esa voracidad que tenia hace tiempo, se a ido disipando, aunque y que conste, que estoy al tanto de las redes y de lo que se pueda discutir, pero en la vida existen mas cosas que esta "simpática" patologia neurológica.
Precisamente refiriéndome a estos otros temas, existen algunas personas, normalmente las mas cercanas y a veces las mas queridas o no, creen conocernos mejor que nadie, he incluso, creerse con el derecho y/o el deber de contarte tu propia vida con pelos y señales, ademas con una contundencia, que ni uno mismo podria utilizar, cuando analizo, pienso y recuerdo partes de mi vida y lo relaciono con cosas o hechos que se me atribuyen, no puedo entender como son tan diametralmente opuestas, como si de diferentes acciones se trataran, todo ello me ha llevado a una "conclusión" (hasta mañana) que lo importante no es lo que te cuenten, si, no, lo que has vivido y como lo has hecho, tu propia conciencia, esa es la que vale, pero existen para mi dos tipos de conciencia, la que se cree lo que nosotros le queremos hacer creer, sin titubear, sin dudar, sobre todo para no hacernos daño y protegernos, esta es la que nadie dice que posee, pero existe otra, la que no se lo cree todo, la que es critica, reflexiva, la que sabe desgranar los porques, la que esta abierta para escuchar, razonamientos y argumentos negativos externos, la que es capaz de asumir nuestra mezquindad y nuestra pequeñez, la que no cree que es la conciencia universal, si no la propia, yo se y siempre lo he sabido, cual es la mia, aunque aveces las he confundido, este segundo tipo de conciencia, nos duele, nos amarga, nos hace sufrir, también nos entristece, pero por dolorosa que esta sea, es la única que puede darte paz y ese sentimiento es por lo que merece la pena, seguir despertándose cada dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario